APRENDRE A PENSAR

Com a última entrada en aquest blog, m’agradaria comentar alguns aspectes demés que, segons el meu punt de vista, són primordials i molt significatius per l’elaboració, com a mestre/a, de la metodologia d’ensenyament i aprenentatge.

D’aquesta manera, un dels meus objectius, que considero essencial quan sigui mestra, és ensenyar als meus alumnes a pensar pel si mateixos. En el sentit en que, els infants no són robots als quals els hi has d’exposar i ensenyar, cada dia, coneixements sobre tal o tal assignatura, sinó que són uns éssers humans que han de poder prendre decisió per fer front a la vida. En això, seria interessant propiciar les activitats (funcionals i significatives) en les quals els alumnes puguin expressar el que senten, experimentar els seus propis sentiments i opinions i intentar entendre els altres. 

Per tant, ja no serien només activitats de memorització de continguts acadèmics, sinó que aprendrien a interpretar, entendre, expressar i intercanviar opinions i idees. Tot això, assumint la diversitat multicultural i multilingüe dels alumnes i donant resposta a diferents interessos i ritmes d’aprenentatge per tal que tots els alumnes disposin d’un nucli de continguts comuns i experiències semblants.

 

A més a més, com a mestre/a, passem molt de temps en companya dels infants, per tant, tenim la oportunitat de poder ensenyar-los un munt d’estratègies i recursos, a més dels coneixements. Som els adults que més temps passem amb ells, i penso que són hores que s’han d’aprofitar, encara que no sigui fàcil cada dia, hem de permetre a l’infant esdevenir un ciutadà amb valors, que tingui la possibilitat i l’oportunitat de pensar per si mateix per tal de poder prendre decisió i fer front a les multituds i diverses situacions que es presentaren a la seva vida.

Per acabar, només volia afegir que l’alumne no hauria de sentir-se com un ésser engabiat que s’hagi de formar obligatòriament per a satisfer les necessitats o les demandes de la societat sinó tot al contrari, fer que trobi el sentit real i positiu d’anar a l’escola, que tingui la possibilitat de potenciar i desenvolupar les seves capacitats en un entorn adequat. I per tant poder viure feliç no només amb si mateix sinó també en harmonia amb el seu entorn.

COOPERAR PER APRENDRE

Desprès d'esmentar els conceptes, tal com la diversitat, igualtat, inclusió, adaptació, etc., crec el moment oportú de parlar sobre la metodologia de treball més adequada, relacionada amb aquest termes, pel desenvolupament integral de l’infant, en l'àmbit escolar: l’aprenentatge cooperatiu.

L’aprenentatge cooperatiu és l’ús didàctic d’equips reduïts d’alumnes (el nombre oscil·la entre 3 i 5), per aprofitar al màxim la interacció entre ells, amb la finalitat de maximitzar l’aprenentatge de tots.

L’aprenentatge cooperatiu:

• Afavoreix l’aprenentatge de continguts com actituds, valors i normes i d’altres continguts

• Permet el desenvolupament de competències bàsiques

• facilita la participació activa de l’alumne

• Accentua el seu protagonisme

•  Facilita la inclusió, la integració i la interacció (relació més intensa de de major qualitat)

A més, la responsabilitat compartida a l’hora d'ensenyar, així com la cooperació i l’ajuda mútua, són, precisament, els dos pressupòsits bàsics de l’aprenentatge cooperatiu. Tot això dona lloc a una petita comunitat d’aprenentatge on els participants comparteixen i intercanvien idees, opinions, pensaments, sentiments i experiències.

Per últim, cal recordar que quan parlem de comunitat d’aprenentatge també parlem dels pares i altres agents educatius que fan part del entorn proper de l’infant, els quals, també, han de participar a la vida escolar de forma co.laborativa i cooperativa. Perquè, s'ha de tenir en compte que totes les persones, que formen part de l’entorn de l’infant, influeixen en el seu procés d’aprenentatge i, a la vegada, en el seu rendiment acadèmic.

EDUCAR LA MIRADA… I EL OÍDO

“La diferencia tiende a catalogarse como problema, deficiencia, carencia o dificultad. Pero en la escuela uno no es igual o desigual; uno es quien es. El autor echa en falta otra mirada y la escucha particular para descubrir en

la diferencia, no una limitación, sino una posibilidad.” (JOSÉ CONTRERAS, cuaderno de pedagogia).

En aquest article, José Contreras, professor de la universitat de Barcelona, tracta de explicar la relació que existeix entre la igualtat i la diversitat, mitjançant la distinció entre els conceptes de desigualtat i igualtat, anormalitat i normalitat: “uno no es ni igual no desigual; uno es quien es”.

D’aquesta manera, quan l’autor parla d’igualtat, fa referència al fet de que no s’ha de separar o excluir a les persones pels ser diferents, tot al contrari. A més, és important tenir en compte altres aspectes més individuals i propis de l’alumne/a, com poden ser les seves necessitats, capacitats i interessos, “no hay dos iguales”.

Així, la diversitat no ha de ser vista com el fet de proporcionar ajuda als col.lectius que, suposadament, donen problemes, provoquen conflictes,  presenten dificultats en el aprenentatge, etc., “los otros”; perquè d’aquesta forma veíem l'"anormalitat” com una característiques negatives quan, justamente, tots presentem algun tipus de diferència, anormalitat o dificultat, “lo singular es lo nuevo que aporta al mundo cada criatura humana que nace” (RIVERA, 2000).

Finalment, com bé ho indica l’autor, lo més important és poder i saber percebre les possibilitats de cada individu, lo qual, segons el meu punt de vista, representa un dels aspectes essencials de la tasca educativa. Per consegüent, “Percibir la singularidad no es anular las diferencias, sino reconocerlas, pero no desde las categorias a priori, sino desde lo que permite sus conflictos y sus posibilidades, dejándose decir y tocar, dejándose sorprender.“.

AUTISME

Al veure “Mi hermanito de la luna”, vaig recordar un altre vídeo que vaig tenir la sort de visionar quan vaig començar a treballar amb nens i nenes que presentaven alguna deficiència o alguna discapacitat.

Sempre m’ha semblat difícil explicar el que era l’autisme perquè en cada nen/a es manifesta d’una manera diferent.  

Vaig estar treballant uns quants anys amb nens autistes i el fet de no entendre el seu món em va portar a buscar informació, per tal de millorar la meva comunicació amb ells i trobar materials i recursos adequats per fomentar el seu propi aprenentatge. 

Així, aquest vídeo em va ajudar a descobrir el món de l’autisme. És un curtmetratge molt explícit i molt original que ens explica el viatge de la Maria, una nena a qui li van diagnosticar autisme des de ben petita i amb qui els pares van dedicar molt de temps per entendre el qui li passava, com podien comunicar-se amb ella i de quina manera la podien ajudar.

Crec que els mestres es troben cada vegada més davant de situacions complexes on moltes vegades no tenen els recursos i estratègies necessàries per resoldre alguns casos com ho és l'autisme. 
 

Per tant, és un vídeo que considero molt explícit i eficaç gràcies a la seva originalitat, i em fa molta il.lusió poder compartir-ho, a veure que us sembla:

SERVEIS EDUCATIUS D’EDUCACIÓ ESPECIAL

Aquests centres ofereixen assessorament pel que fa a la resposta educativa del conjunt de l'alumnat i, en particular, del que té necessitats educatives especials (NEE). Així, tenim alguns principals equips multiprofessional com:

L’EAP, és l’Equip d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica, Orienten a les escoles perquè actuïn de manera correcta de cara a les necessitats individuals de cada alumne.

El CRP, són Centres de Recursos Pedagògics que ofereixen als col.legis, instituts i centres educatius, recursos, estratègies i eines audiovisuals per dinamitzar les classes.

Els CREDV, són Centres amb recursos educatius per deficients visuals de totes les edats. Els alumnes són derivats per l’EAP, i el centre adapta els continguts, ofereix un professor de suport i es du a terme un treball en conjunt (col.laboració de tots) per facilitar el desenvolupament no tant sols de l’infant, sinó també de la classe.

El CREDA, són Centres de recursos educatius per deficients auditius amb dificultats auditives, comunicatives i del llenguatge. Es tracta de logopedes, psicòlegs i pedagogs que s’encarreguen de nens i nenes de 0 a 18 anys amb sordesa i recolzen i ajuden a les famílies; d’alumnes amb problemes de llenguatge i de comunicació de 3 a 12 anys; i de professors amb alumnes que presenten algun tipus de deficiència.

 

D'aquesta manera, tots sabem que a la hora d’elaborar alguna activitat no sempre disposem dels materials o estratègies necessàries per dur a terme alguns tipus d’exercicis per tal d’adaptar-les a les dificultats que presenten alguns alumnes. Per sort, tenim aquests serveis multiprofessional que ens ofereix ajudes i recursos per poder adequar, com a mestre/a, les metodologies d’ensenyança i aprenentatge, encara que també cal esmentar que no solen ser uns serveis fàcil d’accés en el sentit en que considero que haurien de ser més valorats i hi haurien d’haver-hi més.

Aquí us adjunto un vídeo que vam veure a classe i que em va sembla preciòs, tracta d’una nena que parla, des del seu punt de vista, del seu germà amb autisme. (Quasi que, algunes vegades, com a mestre/a, ens aniria bé veure les coses d’una altra manera, com si fóssim nens/es, i així veure les coses de forma més positiva).

 

DISCAPACITAT I EDUCACIÓ

L’article “Discapacidad i educación”, redactat per Ignasi Puigdellívol, tracta sobre diversos conceptes relacionats amb l’adaptació, el benestar i la comprensió de cara als infants que presenten alguns dèficits o discapacitats.

Primer de tot, l’autor intenta cridar la nostra atenció respecte al caràcter social de la discapacitat, és a dir, en la diferència que existeix entre el que és el dèficit i el que és la discapacitat. D’aquesta manera, “el déficit, es una alteración o falta de alguna función importante para nuestro desarrollo”, mentrestant, la discapacitat “deriva de las consecuencias que el déficit, interactuando con otro amplio conjunto de circunstancias, tiene en el desarrollo de las capacidades de la persona”. 

Per consegüent, podem tenir a dues persones amb les mateixes deficiències, però amb discapacitats diferents ja que a uns dos individus, se’ls hi pot faltar una cama però que un pugui fer algun esport mentres l’altre no és capaç (un pot ser més capaç que l’altre).

A més a més, d’aquest article, cal destacar el paper important que té el centre escolar en l’adaptació i l’evolució d’aquests nens i nenes, en el sentit en que, com a mestre/a, sempre hem de veure els punts positius, és a dir, el que l’infant sap fer i no centrar-nos en que el nen/a no pot fer. Així, “Nuestro trabajo como educadores debe fundamentarse en dos principios básicos: acoger el déficit , ayudando al alumno a descubrir sus aptitudes y aceptar sus limitaciones; y reducir la discapacidad, propiciando el desarrollo de las aptitudes y capacidades de la persona.”.

Per tant, el nostre paper, com a mestre/a i/o educador/a, és adaptar la nostra metodologia d’ensenyança i aprenentatge a les necessitats i capacitats dels alumnes, de la mateixa manera que es faria amb qualsevol altre alumne.

Com informació complementària, per tal d’acostumar-nos a utilitzar bé el llenguatge i no discriminar a ningú per un mal ús dels conceptes, l’Organització Mundial de la Salut defineix cadascun d’aquests termes en la seva Classificació Internacional de Deficiències, Discapacitats i Minusvalideses (CIDDM).

Deficiència: “És tota pèrdua o anomalia d’una estructura o funció psicològica, fisiològica o anatómica”. Així, segons la CIDDM, i des del punt de vista de la salut, “una deficiència és tota pèrdua o anormalitat d’un òrgan o de la funció pròpia d’aquest òrgan”(1980-83).

Discapacitat: ”És tota restricció o absència (deguda a una deficiència) de la capacitat de realitzar una activitat de la forma, o dins del marge, que se considera normal per a un ésser humà.” Vindria a ser per l’O.M.S. les conseqüències que la deficiència produeix en la persona.

Minusvalidesa: ”És una situació de desavantatge per a un individu determinat, conseqüència d’una deficiència o d’una discapacitat, que limita o impedeix el desenvolupament d’un rol que és normal en el seu cas, en funció de la seva edat, sexe i factors socials i culturals.” La situació de desavantatge a la que al·ludeix l’O.M.S. es manifesta en la relació entre la persona i el seu entorn.

L’AVALUACIÓ A EDUCACIÓ PRIMÀRIA

En el sistema educatiu, l’eina més utilitzada per comprovar el grau de capacitat dels alumnes és l’avaluació. Segons la LOE (Llei 2/2006), l’avaluació té com a finalitat: millorar la qualitat i l’equitat de l’educació; orientar polítiques educatives; permetre la transparència i eficàcia; i informar sobre el grau de compliment dels objectius de millora i el grau de consecució dels objectius.

D’aquesta manera, l’avaluació, des del punt de vista de l’adquisició de competències, ha de ser la reunió sistemàtica d’evidències amb la finalitat de determinar si en realitat es produeixen canvis, respecte a l’aprenentatge, en els alumnes. Tot això, per tal de guiar i condicionar no només l’aprenentatge dels alumnes, sinó també, la metodologia d’ensenyament i aprenentatge elaborada pels mestres/as. Així, l’avaluació resulta ser un sistema de mesura del rendiment i resultats acadèmics d’uns aprenents, amb l’objectiu de posar una qualificació, és a dir, definir el grau de capacitat dels alumnes.

A més, cal destacar les tres principals modalitats relacionades amb l’avaluació per entendre les seves diverses finalitats:

Avaluació inicial: Permet al mestre/a avaluar els coneixements previs de l’alumnat per tal de poder elaborar i adaptar la seva metodologia d’ensenyança i aprenentatge.

Avaluació continua/formativa: Es realitza al llarg del curs escolar, o de les diverses seqüencies didàctica, per tal de determinar si existeix o no alguns canvis en l’aprenentatge de l’infant, amb la finalitat de que el mestre/a pugui millorar, modificar i readaptar la seva metodologies, els seus recursos i estratègies, etc.

Avaluació sumativa/final: Té lloc al final de curs i permet al mestre/a, no tan sols comprovar els progressos efectuats per l’alumne, sinó també determinar si s’ha assolit els objectius previst pel docent i segons el currículum .

No obstant això, podem contemplar l’existència d’altres tipus d’avaluació que penso adequat i fins i tot més significatius i eficaços. De tal manera, considero que l’autoavaluació és una forma molt més enriquidora en el sentit en que resulta ser una manera molt més formadora en el desenvolupament de l’infant. És tracta d’una avaluació continuada que s’insereix en la dinàmica de les seqüencies d’ensenyament i aprenentatge i s’ajusta a les necessitats de cada moment i de cada alumnes, amb l’objectiu de fomentar l’aprenentatge autònom. D’aquesta manera, l’alumne s’ha d’apropiar dels criteris d’avaluació, dels instruments d’aprenentatge i de la gestió dels propis errors.

A més a més, aquesta autoavaluació es pot desenvolupar de diverses formes, com a per exemple, a través de l’autoavaluació mútua o la coavaluació, que a més de fomentar l’aprenentatge autònom, crea un espai d’interacció social, el qual permet i serveix per a la regulació dels alumnes amb el seu propi aprenentatge, mitjançant la retroalimentació dels interlocutors i el guiatge del professor.

També, cal esmentar una última forma d’autoavaluació, la qual vaig poder experimentar aquest any, que és el portafoli. És un sistema d’avaluació integrat en el procés d’ensenyança i aprenentatge que consisteix  en una selecció d’evidències o mostres que ha de recollir l’alumne. Així, és un dossier evolutiu que recull documents que descriuen i il.lustren l’itinerari, l’experiència i les competències de l’infant. Per tant, crec que aquesta eina és molt útil, ja que contribueix a què l’aprenent esdevingui progressivament més hàbil i més autònom per identificar la qualitat de les seves produccions i les possibles àrees de millora.

Finalment, cada tipus d’avaluació tindrà els seus punt posititius i altres negatius, però lo més important és saber manipular-les, és a dir, tenir en compte, a més dels resultats acadèmics, tots els aspectes del desenvolupament de l’alumne i adaptar-se a les necessitats i capacitats de l'infant.